Category Archives: El perquè de tot plegat

Amb el permís del senyor Monzó.

Tocar fons.

“Enterra s’aturarà”, deia sempre la meva padrina. I així, amb aquesta frase tan simple, semblava que no passaria res si ensopegava. Però el que no em van dir és que les caigudes també fan mal. Amb el pas dels anys, he entès que els obstacles no s’han de veure com complicacions, sinó com reptes, i també que per molt coenta que sigui una ferida, tard o d’hora es curarà.

Enyor tenir els genolls raspats enlloc de l’ànima. Arribar al punt de no reconèixer la persona que està a l’altra banda del mirall. Anar amuntegant les pors i els problemes pensant “demà ja ho arreglaré”… Tocar fons. Per sort, mai és massa tard per fer dissabte i posar-ho tot en ordre. Rancúnies, records, llàgrimes, per fi tot ha trobat el seu lloc. No ho escriuria si no fos vera. Sé qui sóc, sé on vull arribar i tenc un pla per arribar-hi. I si no funciona, en tenc un de recanvi, per si de cas.

Qui vol, pot. I qui espera desespera, però si aguanta ho pot tenir tot. I no serà fàcil, i és possible que encara perdi molt més pel camí. Però ja no tenc por, ja no. Tenc fam, fam de viure, fam d’arribar a la meta per establir un nou objectiu. Fam de menjar-me el món, encara que no sigui la Terra sinó el meu món personal, més íntim, més recollit. Fam de ser feliç.

Y no es que no existan las casualidades, simplemente, cuando alguien busca algo siempre lo encuentra. Es el deseo de la persona lo que hace que las cosas sucedan, su necesidad lo lleva a ello.

Hermann Hesse.

AMOR

Sent vertadera pena quan escolt a la gent xerrar de l’amor, perquè tenen un concepte molt superficial d’un sentiment tan pur que, a vegades, és capaç de destrossar-te l’ànima. No és tan simple ni tan senzill com sembla. Molts creuen que l’amor és simplement allò que pots sentir per una persona… Però hi ha molt més. Existeix l’amor de veritat, sí. És un amor físic però també psíquic, que et regala somriures únics i indescriptibles.

Realment, aquest tipus d’amor no es pot explicar. Saps aquesta sensació de calentor que notes quan t’abracen? Una abraçada que t’ho dóna tot i que saps que amb un únic gest t’ho podria llevar tot. Saps aquest amor que de sobte arriba, sense previ avís, però que ho fa per quedar-se per sempre? Això també és amor.

És un sentiment de proximitat. O aquell moment en què la teva ànima sembla cansada, totalment esquinçada, i detalls com una besada a la punta del nas, o una carícia a l’espatlla, et fan estremir i et garantitzen que segueixes sentint. Que la teva pell va ser creada per a que fos acariciada, i que qui va voler tractar-la per a altres coses va ser perquè no entenia el valor d’una pell com la teva.

És amor mossegar-se i rapinyar-se en un llit que has fet servir moltíssimes vegades i que tot i així es torna tan i tan especial quan estàs amb aquella persona que has esperat durant tant de temps.

És amor haver mirat mils de vegades a algú, però de sobte, al observar-lo de nou, descobreixes que hi ha una nova piga damunt el llavi, o una nova arrugueta al final de l’ull esquerre. Aleshores, descobreixes que sempre hi ha coses noves per veure. I que, tal vegada, per molts d’anys que passin, continuarà havent-hi taques, en el seu historial o en el teu, però malgrat tot, això que teniu seguirà sent realment preciós.

L’amor és adonar-se’n, amb el pas dels dies, mesos i anys, que els defectes que no vas ser capaç de descobrir el primer mes de relació, ara fan que aquesta persona sigui diferent a totes les altres. No pitjor, ni tampoc millor, simplement única. Especial. 

L’amor és sentir que tens alguna cosa guardada ben dins, durant molts d’anys i que, de cop i volta, només és capaç d’amollar-ho amb una persona en concret. I sentir que mai ho podries tornar a fer. I que, encara que ho fessis, no seria especial.

L’amor no és necessitar a algú fins al punt de lesionar-te amb la por a perdre’l. No. L’amor és sentir que si aquella persona marxés, sobreviuries, però mai més tornaria a ser igual. La trobaries a faltar quan caminessis, quan dormissis, quan menjassis, fins i tot quan et masturbessis.

L’amor té gust a fresses amb nata, i fa olor a cafè acabat de fer. És un sentiment únic, increïble, que pot confondre i que, a vegades, no saps ni tan sols com interpretar-lo.

Crec que és com una cançó, amb principi i final. Però sense acords concrets. Coneixes la melodia, saps la lletra, però mai arribes a saber com pot acabar. És quedar-se sota els llençols durant hores, contemplant-lo, menjant-te’l amb els ulls, pensant per primera vegada que no et sap greu malgastar el temps. Perquè l’estàs invertint.

És amor plorar de felicitat, i de dolor, i que les llàgrimes tenguin un gust agredolç. L’amor és que un calfred et recorri tot el cos, i que et posi la pell de gallina.

I de cop, tenir la certesa absoluta que la millor sensació que has tengut en la vida és abraçar a algú, abraçar-lo a ell, i sentir la seva respiració al teu coll. Senyores i senyors, aquest és el millor moment que podran, si tenen sort, viure mai. Així que prenguin nota.

(Avui em fas falta…)

Tardor

Ara que aquesta brisa freda ha escombrat el Mediterrani i ha desterrat l’estiu, ara que el carrers es banyen de pluja fina, ara que els arbres perden les seves fulles d’un marró clar, ara que fa més ganes fer un cafè amb llet calentet que un refresc amb gel, ara que tots treim els abrics i les jaquetes de l’armari… ara ha arribat la tardor.

I és amb el tacte suau de les peces de roba més hivernals que et trob més a faltar. Aquest vent, que tot ho sacseja, em fa venir records llunyans de dies freds a llocs verds, especials, on per no notar la fredor dins dels nostres abrics ens foníem en una abraçada reconfortant. Enyor les mantes, les xocolates calentes, els passejos per l’arena deserta, el fred a les puntes dels nostres nassarrins…

Però, sense cap dubte, crec que la tardor és la meva època preferida. Tot (des dels arbres al cel) desprèn una cadència i una nostàlgia embriagadores, ben bé com si es tracés un camí pedregós al nostre davant. Hem de mirar bé de no relliscar, però també intuïm que al final ens espera l’escalfor d’una llar de foc encesa, una mica de pa torrat amb sobrassada i una abraçada de manta i llana i pluja i cafè.

Per pensar-hi.

Lo poco que sé de la vida está en los libros que nunca leo. Lo poco que sé de la vida está en las líneas que no escribí. Lo poco que sé de la vida se cuenta tomando un café, se entiende tomando una copa y se olvida tomando dos. Que nadie se me emocione ni albergue falsas esperanzas, porque con lo poco que sé de la vida, a duras penas se llena un corazón, por pequeño que sea. Empiezo por lo que sé con toda seguridad. Sé que, con suerte, te vas a morir una vez. Así que procura no morirte más veces por el camino. No hay nada peor que esa gente que se va muriendo antes de morirse del todo. Para evitarlo, te regalo un método infalible. Mientras tú vayas decidiendo, todo está bien. El día que dejes de decidir, ese día, cuidado, porque la habrás palmado un poco. Ten siempre más proyectos que recuerdos, es la única forma que conozco de mantenerse joven. Olvídate de la patraña esa de ser feliz, ya te puedes dar con un canto en los dientes si llegas a ser el único dueño de tus propias espectativas. Que un euro se ahorra, y un polvo se pierde. Para siempre. Que hay que dedicarse a algo de lo que jamás te quieras jubilar. Por mucho que te cueste pagar las facturas. Por mucho que en las reuniones de antiguos alumnos te miren mal. Es mejor dedicarse toda una vida a algo que te divierte pese a no llegar a fin de mes, que pasarte un solo día trabajando únicamente por dinero. Entre lo poco que sé de la vida, también te diré que nada de esto vale la pena sin alguien que te haga sentir incoherente. Ni flores, ni velas, ni luz de luna. Ése es el verdadero romanticismo. Alguien que llegue, te empuje a hacer cosas de las que jamás te creíste capaz y que arrase de un plumazo con tus principios, tus valores, tus yo nunca, tus yo qué va. Ojalá ames mucho y muy bueno, incluso a riesgo de ser correspondido. Que te despojen de todo, que hagan jirones de tus ganas y que te veas obligado a remendarlas con el hilo de cualquier otra ilusión. Que desees y seas deseado, que se frustren todas tus esperanzas y que acabes descubriendo que la única forma de recobrar el primer amor, que es el propio, es en brazos ajenos. Dos emociones inútiles asociadas al pasado, arrepentimiento y culpa, y una emoción inútil asociada al futuro, la preocupación. Cuanto antes te desprendas de las tres, antes empezarás a apreciar lo único que tienes, que eres tú. Qué más. Ah, sí. Sé que al menos un amigo te va a traicionar, otro será traicionado por tí, y que te pongas como te pongas, los que no hayas hecho antes de los 30, ya jamás pasarán de buenos conocidos. Cuenta sólo con los tres principales, porque a partir de ahí, todo es mentira. Para terminar, y hablando del tema, déjame que te presente a tu mejor enemigo. Se llama miedo. Quédate con su cara, porque va a estar jodiéndote de ahora en adelante. Miedo al fracaso. Miedo al qué dirán. Miedo a perder lo que tienes. Miedo a conseguirlo. Miedo a saber poco de la vida. Miedo a tener razón.

Risto Mejide

Records.

M’aixec de la butaca i vaig cap a la cuina. I un cop allà… què volia? Què cercava? Bé, res… me’n torn a la saleta. Sent el telèfon sonar… però no record on l’he deixat. I cerc i cerc… i quan finalment el trob (devora la televisió) ja ha deixat de sonar. És la meva filla, que bé! Fa un bon grapat de dies que no xerram.

– Hola reina! Com ho dus? Feia molt que no xerràvem!
– Hola mamà! Què dius? Si vaig venir ahir a veure’t! Res, que te cridava per veure si necessites res, que just ara volia anar al súper.

Ahir? Ahir la vaig veure? I pens i pens… però no sóc capaç de recordar-ho…

– Mamà? Que me sents…?

L’endemà, surt a comprar el pa. I em saluda una dona que no sé qui és… Es deu haver confós, però educadament li dic “bon dia” jo també. I quan sóc al forn, me n’adon que m’he deixat  el moneder a casa. Torn a casa, i veig que he deixat l’olla al foc… sort que no ha pres foc la cuina! I m’assec a una cadira, abatuda. Crec que m’està fugint de les mans això… tal vegada necessit ajuda. Però no, pots pensar, són petits descuits. I per llevar-me l’angoixa de damunt, vaig a veure el meu fill, que treballa a la sucursal d’un banc, aquí a la vora. Sí, segur que ell m’animarà. I ens posam a xerrar, i quan em diu “mamà, això ja m’ho has contat moltes vegades…” se’m regira l’estómac. I ell, que supòs que ha vist com se m’ha canviat la cara, insisteix en què anem a fer un cafè. Però la veritat és que no estic d’humor.

I una vegada a cada de nou, em deix caure al sofà i plor… plor fins que se m’espassa el disgust. Què hi farem… coses de l’edat.

Per tu, padrina. Perquè em dol a l’ànima. I perquè jo no seria capaç de dur-ho com ho dus tu… Ens dónes llum a tots, malgrat tot. Te fas estimar!

Meet Joe Black.

Sense cap mena de dubte, una de les meves pel·lícules preferides.

Quiero que flotes. Quiero verte cantar con furia y bailar como posesa. Verte feliz hasta el delirio o dispuesta a serlo. Ya sé que suena un poco cursi. Pero el amor es pasión, obsesión, no poder vivir sin alguien. Mira, pierde la cabeza, encuentra a alguien a quien amar como loca y que te ame de igual manera. ¿Cómo encontrarlo? Olvida el intelecto y escucha tu corazón. Porque lo cierto hija, es que vivir sin eso no tiene sentido alguno. Llegar a viejo sin haberse enamorado de verdad, en fin, es como no haber vivido. Tienes que intentarlo porque si no lo intentas no habrás vivido.