Jo no cerc res gaire estrany, només algú que m’enyori encara que haguem estat tot el dia junts, algú que es posi nerviós en veure’m, que no s’avorresqui de les meves xerrades encara que no calli ni davall l’aigua, que s’alegri d’escoltar-me. Algú que m’acompanyi sempre a casa i faci el camí divertit, per molt llarg que sigui. Algú a qui poder besar per un simple impuls sense sentir-me rara. I no m’importen gaire els regals, em basta amb saber que amb mi és allà on més li agradaria ser. I m’agradaria que conegués totes i cadascuna de les meves rialles, que em fes sempre un raconet en els seus plans, que sentís que sóc la definitiva, que els seus amics es cansessin d’escoltar el meu nom. M’agradaria que m’escrigués les cartes més precioses del món sencer encara que només tenguessin dues línies i que fossin escrites a la viada. Que pensés amb mi, molt més del que estaria disposat a acceptar, que sentís que li cau el món a sobre si discutim i que m’abraci tirant el seu orgull al fems. Algú que em faci riure sempre i, sobretot, que em faci riure quan no puc deixar de plorar, que em digui que aquella cançó és nostra. Que em digui que estic guapa, fins i tot quan m’acab de despertar, que em digui que les meves besades són les millors, encara que n’hi hagin donat de més bones. Algú que em digui que tenc els ulls més bonics, encara que siguin iguals a tots els altres, que li encantin els meus cabells. Algú que em faci sentir la dona més afortunada de l’univers, just pel fet de tenir-lo a ell.

Gràcies (:

Diferents?

No em deixa de sorprendre el grau alarmant d’estupidesa que pot assolir l’ésser humà. Som, definitivament, bipolars. En un món en el que morim per encaixar i per sentir-nos acceptats, ara resulta que tothom vol ser diferent.

Perquè escolta, que jo tenc mil cinc-cents problemes, però eh, no te’ls contaré perquè total no ho entendries. Perquè jo sóc molt especial, molt diferent, i la meva merda és meva i de ningú més. Això sí, ho publicaré al facebook, amb una frase una mica críptica i amb un regust filosòfic barat, perquè eh, jo sóc molt interessant i molt profund. Però no puc viure sense la meva Blackberry ni sense anar de compres dues vegades al mes, que sí, sóc diferent però la moda no entén de problemes existencials. I sí, sóc únic i especial, no vol dir res que em vesteixi, em pentini i em comporti igual que la gran majoria de joves de la meva generació. I eh! Que si escolt The Smiths i m’he tatuat There’s a light that never goes out a l’avantbraç és perquè realment m’agraden, no perquè una guarda de moderns els hagi rescatat fa poc. I no puc sofrir la música que tots escolten ara, i si la ball els caps de setmana és simplement perquè m’engat, no perquè sigui un hipòcrita. I clar, em passeig amb una súper càmera perquè a mi això de la fotografia m’ha agradat sempre, no perquè em passés una setmana i mitja suplicant als papis que me la compressin. Perquè clar, jo sóc molt diferent, segur que tu no ho pots entendre.

El que realment no puc entendre és aquesta mania que tenim per sentir-nos especials, quan no som més que còpies uns dels altres. Perquè amics meus, ser una ànima lliure d’influències és un privilegi que només pocs afortunats poden assolir i, definitivament, no ens ho podem aplicar a tots.

Hi havia una vegada… un pintor, un home de cabells sempre despentinats i ulleres de pasta. Duia moltes històries gravades a la pell, malgrat ser tan jove. Algunes parlaven de llocs llunyans que havia visitat temps enrere, d’altres li recordaven dia a dia que havia de donar les gràcies de seguir viu. I s’havia tatuat les estrelles per trobar sempre el camí cap a casa.

Es guanyava la vida dibuixant; no era ric i segurament mai no ho seria. Tenia pocs amics, era un home solitari. Però, sobretot, els que el coneixien deien que era un home de poques paraules. Preferia parlar traçant línies sobre qualsevol tros de paper. De fet, ningú, ni tan sols els seus amics més propers el coneixien gaire: sabien que havia viatjat molt i que havia vist coses que ells ni tan sols podien imaginar… i també que des d’aquell accident que gairebé li costà la vida alguna cosa havia canviat dins ell. De fet, les seves obres reflectien una personalitat turbulenta, un estat d’ànim caduc i canviant.

I un matí d’abril, amb un sol primaveral que brillava tímid i gairebé sense força, esperava a la parada de l’autobús. Anava a visitar el seu germà, que s’havia comprat un pis nou, més modern i espaiós. Estava de mal humor, no li venia gens de gust anar fins allà. I no pel seu germà, amb qui tenia una relació excel·lent, sinó per la seva cunyada… una vertadera bruixa. El 26 va arribar a la parada i hi va pujar, sense prestar massa atenció a la resta de passatgers va asseure’s al davant. I aleshores la va veure arribar. Una noia, que corria esperitada cap al bus. La seva pell, morena, tenia una brillantor especial i els cabells, molt llargs i negres, li queien sobre les espatlles amb gràcia. Finalment, va aconseguir pujar al bus abans de què les portes es tanquessin, i es va asseure just al seient de darrera ell. Va haver de fer un gran esforç per no girar-se, sentia una espècie de rampa al clotell, la seva sola presència el feia estar intranquil.

Quan l’autobús va aturar-se a la seva parada, va pensar seriosament en deixar-la passar i esperar a què ella baixés primer, només per poder-la veure un pic més, ni que fos d’esquena. Però va obligar-se a no fer d’imbècil, així que es va aixecar i, quan ja gairebé era a fora, la va mirar. Verds. Tenia els ulls verds. Però aquells ulls no el miraven a ell, estaven fixats en un punt llunyà, com si miressin sense veure-hi.

Els dies i les setmanes següents queden una mica borrosos i difuminats en la seva memòria. Si abans sortia poc de casa, ara encara menys. L’únic en què podia pensar era en la noia del rínxols negres. I amb els seus ulls, aquells ulls verds, hipnòtics. Aquella desconeguda va convertir-se en la seva obsessió. No dormia, no menjava, no parlava amb ningú. Se l’imaginava dia i nit, la feia seva enmig de pensaments febrils, la desitjava com mai no havia desitjat ningú. L’anomenava de mil formes diferents, Eulàlia, Clara, Francina, Judit… Però quan finalment s’enfrontava a la realitat, i acceptava que possiblement no tornaria a veure mai més la desconeguda sense nom, queia en un pou obscur i la desesperació s’apoderava d’ell.

Quan feia ja molts mesos que aquesta situació es repetia un pic i un altre, va prendre la determinació de no deixar que una noia anònima portés les rendes de la seva vida. Es va dutxar, afaitar i vestir, i tot fent un passeig pel parc que quedava aprop de casa, va pensar que podia aturar-se al supermercat, comprar una mica de vi i quatre coses per sopar i convidar al seu germà i la mala pècora de la seva cunyada, almenys així es distrauria una mica. I, justament, mentre feia cua esperant el seu torn per pagar, la va veure. Comprant verdures i llet. El pànic el deixà paralitzat momentàniament, i va estrènyer fort els llavis i els punys.

Ningú el va tornar a veure més. Segurament marxà, lluny, molt lluny, per oblidar una dona amb qui no havia parlat mai. Potser tornarà, d’aquí uns mesos o qui sap si d’aquí uns anys, amb una carpeta sota el braç amb dibuixos de paisatges exòtics i unes quantes històries més a la pell.

Consells per a una vida plena

Ja fa un temps que passeig un petit quadern allà on vaig, per apuntar qualsevol cosa que pugui passar-se’m pel cap. Les fulles vermelles són totes dedicades a ell. La persona més meravellosa que he conegut mai. Perquè cada dos per tres em surt amb un dels seus consells (o com vulguis anomenar-los), o m’explica coses de quan era jove, i crec que tot això mereix ser apuntat. Avui, m’ha vist “diferent”, segons ell. M’ha abraçat i m’ha dit fluixet: “tot bé reina?”; els pocs segons que ha durat aquella abraçada m’han omplit el cor, feia dies que necessitava veure’l, sentir-lo a prop. I ara, que he arribat a casa, que l’he deixat amb la persona que més estima, vull donar-li les gràcies compartint les seves vivències.

Consells, per Toni Martorell.

1. No vulguis pels altres el que no vols per tu.
2. Sigues coherent amb els teus actes.
3. Accepta que tothom s’equivoca.
4. Si t’han fet mal, perdona.
5. Si has fet mal, demana perdó.
6. Observa una posta i una sortida de sol almanco un pic per any.
7. Abraça amb sentiment.
8. Besa amb amor.
9. Sembra un arbre.
10. Treballa per ser excel·lent, però no perfecte.
11. No deixis mai que ningú et digui que no pots fer alguna cosa.
12. Creu amb tu mateix.
13. No et conformis amb menys del que et mereixes.
14. Sigues conscient dels teus límits, però també de les teves virtuts.
15. Sigues responsable.
16. Si dius “t’estim”, que sigui perquè ho fas de bon veres.
17. No badis, el temps VOLA.
18. No trenquis mai una promesa.
19. Fes exercici.
20. Llegeix molt.
21. I viatja més.
22. Pinta un quadre, o escriu un poema.
23. Regala somriures.
24. Procura sempre dur un paraigües dins el cotxe.
25. Escolta a tothom, però no jutgis abans d’hora.
26. No deixis que ningú s’enrigui de tu.
27. Disfruta del que tens.
28. No deixis escapar mai una gran oportunitat.
29. No esperis que la vida sigui justa, perquè no ho és.
30. Però fins i tot quan tot sembli gris, dóna gràcies pel que tens. Recorda que hi ha persones que ho passen molt pitjor.
31. Respecta fins i tot les postures que no entenguis.
32. No vulguis saber res de política.
33. Estudia, el dia de demà en recolliràs els fruits.
34. No deixis mai de banda les velles amistats, però obre’t a nous companys.
35. I, sobretot, estima tot allò que fas.

Dit tot això, tu també et mereixes unes paraules. Sé que t’he fet mal. Perdona’m. Les paraules no em sortien, només el pensament de que t’havia allunyat de jo per sempre més em col·lapsava. Ets una de les persones més importants de la meva vida, sense tu poques coses tendrien sentit ara mateix. Gràcies per ser cada dia una mica més increïble, per enamorar-me més i més minut a minut. Ets genial vida, i t’estim. Més del que estava disposada a acceptar, i per un d’aquests miracles que de tant en tant passen a la vida tu també m’estimes a jo. Probablement sóc una de les persones més afortunades del món sencer, i tot gràcies a tu. Sincerament, i de tot cor…

Respostes reals de nins i nines a la pregunta “Què és amor?”

“Amor és el que et fa somriure quan estàs cansat.” – Terri, 4 anys

“Amor és quan ma mare fa cafè per mon pare i en pega un glopet abans de donar-li la tassa, per assegurar-se de què té bon gust.” – Danny, 7 anys

“Amor és quan et beses tot el temps. Després, quan et canses de tantes besades, encara voleu estar junts i xerrar més. Mon pare i ma mare són així. Fan una mica de fàstic quan es besen.” – Emily, 8 anys

“Amor és el que hi ha a l’habitació amb tu per Nadal si t’atures d’obrir regals i escoltes atentament.” – Bobby, 7 anys

“Si vols aprendre a estimar més i millor, hauries de començar amb un amic que odies.” – Nikka, 6 anys

“Amor és quan li dius a un nin que t’agrada la seva camiseta, i després la du cada dia.” – Noelle, 7 anys

“Amor és com una doneta major i un homonet vell que encara són amics fins i tot després de conèixer-se durant tant de temps.” – Tommy, 6 anys

“Durant el meu concert de piano, vaig pujar a l’escenari i estava aterrada. Vaig mirar a la gent que m’estava observant i vaig veure mon pare saludant-me i somrient. Era l’única persona que ho feia. Ja no vaig tenir por.” – Cindy, 8 anys

“Ma mare m’estima més que ningú. No veuràs pas algú altre donant-me una besada de bona ni.” – Clare, 6 anys

“Amor és quan ma mare veu a mon pare tot brut i suat i així i tot diu que és més guapo que en Brad Pitt.” – Chris, 7 anys

“Amor és quan el teu cusset et llepa tota la cara fins i tot després d’haver-lo deixat sol tot el dia” – Mary Ann, 4 anys

“Sé que la meva germana gran m’estima perquè em dóna tota la seva roba i després ha d’anar a comprar-se’n de nova.” – Lauren, 4 anys

“Quan la meva padrina tenia artritis, ja no podia acotar-se i pintar-se les ungles dels peus. Així que el meu padrí sempre les hi pintava, fins i tot quan ses seves mans també tenien artritis. Això és amor.” – Rebecca, 8 anys

“No hauries de dir ‘t’estim’ si realment no t’ho sents. Però si t’ho sents, ho hauries de dir molt. Sa gent ho oblida fàcilment.” – Jessica, 8 anys

L’avenir

És un tema sempre complicat, el futur. I escabrós. Tant, que fins i tot li he agafat tírria… no per res en concret, és una espècie de pànic cap allò que està per arribar; ara bé, en francès no sona tan terrible, l’avenir és gentil i tot, si m’apures.

Desconec perquè tenim aquesta tendència a preocupar-nos excessivament pels esdeveniments que encara han d’ocórrer i que, per tant, escapen al nostre control. El cas és que sempre, inevitablement, acabam donant-li massa voltes a tot plegat.

Un dia d’agost, xafogós, ho vaig tenir clar. Just tenia onze o dotze anys acabats d’estrenar, el sol a la pell i la sal a les parpelles. Les mans plenes de versos, amb l’olor de les ones als meus cabells, vaig llegir:

Que el mar i el vent t’ensenyin la cadència del seu vaivé i, a poc a poc, et tornin a encendre als ulls el flamejar dels somnis.

Potser ho havia sabut sempre, però la veritat és que foren aquelles paraules de Martí i Pol les que van despertar un pessigolleig estrany, com una molèstia a la boca de l’estómac. Unes pessigolles que van fer girar-me i dir-li a ma mare: Mamà, jo de gran vull ser poeta. Ella, amb aquells caragols rebels i amb la lluna a la rialla va contestar: Sí, podràs ser enginyera de poemes! I així, com qui diu que demà plourà, vaig tornar a les rimes i als sentiments de paper. Tranquil·la, sabent que tenia el futur resolt.

Per això, avui, que se’m fa tan feixuc pensar en demà, he tornat a obrir aquells versos. I han funcionat millor que qualsevol analgèsic. Vull confondre’m en les ombres del present, assaborir cada minut de felicitat i surar, deixant que el vaivé salat em faci seva, mentre l’olor del pinar permet que s’aturi el temps.

I anirem lluny, encadenats al pur atzar dels horitzons…

T’enyor… com cent mamuts al galop

La sensació de pèrdua, cagat de merda, que et deia ella que no dormia, ni menjava i plorant tot el sant dia al sofà, tot per tu imbècil, i ara que ja no ho tens, ets incapaç de recordar com va ser que li digueres que no, perquè en algun moment ho hagueres de fer idiota, però tampoc te’n recordes, la qüestió és que ho tenies a la mà i ara és tan enfora que ja no saps ni com és.

Joan Miquel Oliver.

(Núvols de formes irrecuperables)