Category Archives: Màquina expenedora de tristeses inversemblants

Sunset.

L’altre dia,
per obra de l’atzar,
vaig poder contemplar
un magnífic espectacle:
el sol, lluent i vermellós,
acariciava la mar
d’una manera tan
dolça,
tendra
i suau,
quasi sensual,
que semblava que
volia fer-se-la seva.
(Imagina’t, fins i tot
l’horitzó es va ruboritzar!)

I malgrat aquella
extraordinària visió
no vaig poder evitar
posar-me una mica trista
en pensar
si alguna vegada
podré tornar a tocar-te
tal com ho feien
el sol i la mar.

Tornaràs?

image

Remor de la mar

He anat a l’únic lloc on sé que els meus pensaments poden posar-se en ordre. Però avui, no sé si perquè és diumenge o perquè he arribat a tenir molt de fred, no he estat capaç de treure’n res en clar. Dubtes, dubtes, dubtes… Hi ha res pitjor que no saber si queda un llum encès, per tènue que sigui? La vida és irònica, molt. Es necessita la tristesa per saber què és la felicitat, i l’absència per valorar la presència.

Esperarem a diumenge que ve.

platja

Estimar-nos.

Estimar-nos. Sense importar-nos qui ens pugui veure besant-nos o acariciant-nos, sense importar-nos qui escolti les nostres conversacions o vegi les carusses que ens feim, estimar-nos sense que importi el lloc, l’hora ni tampoc el dia. Estimar-nos així per a tota la vida. I que soni la nostra cançó, sentir-la nostra encara que hagin passat un milió d’anys per damunt… I, sobretot, que els somnis no s’estripin, l’esperança no s’enfonsi… i l’amor no s’acabi.

But some things tend to be left behind.

És estrany

Avui, no sé com, he arribat al teu perfil de facebook. I t’he trobada més guapa que mai. Per xafarderia, més que res, he seguit mirant les teves fotografies. I aleshores una sensació desagradable m’ha recorregut el cos: no conec aquesta rialla perfecte, ni a la jove que s’hi amaga darrere. No, ja no et conec. I és estrany, perquè fa uns anys…

Vam començar a anar juntes de ben petites, te’n recordes? Devíem tenir, què, cinc anyets? I vam ser millors amigues fins 6è de primària, si la memòria no em falla. M’encantava que em convidessis a berenar a casa teva, sempre hi havia qualque cosa bona! I em feien molta enveja els teus rínxols d’or… I record, també, la il·lusió amb la que venies a passar una setmana a casa meva, a Can Picafort, el mes d’agost, sempre coincidint amb les festes d’allà. Nedàvem tot el sant dia, i ma mare et pentinava aquella cabellera que duies. Teníem un diari compartit, te’n recordes? Hi escrivíem amb bolígrafs de color, d’aquells que feien olors a fruites i a xocolata. Ens ho explicàvem tot. De fet, tu ho eres tot per jo.

Però ens vam anar fent grans, teníem caràcters molt diferents… i alguna cosa es va rompre. Ens vam barallar no sé per quin motiu. Vaig canviar d’escola, i ja no vam tornar a parlar més. Fins que vaig tornar a l’institut, a 4t d’ESO, on ens va tocar a la mateixa classe. Gairebé no m’ho creia. Les coses havien canviat, tu ja no portaves el cabells arrissats… i ens vam tornar a fer amigues. Molt amigues. I després del dia del meu 17è aniversari, no sé molt bé perquè, et vas allunyar de nou. Supòs que les coses no eren tan diferents com m’havia imaginat. Em va fer molt de mal; i malgrat vaig voler parlar-te directament, demanar-te explicacions, saber el per què de tot plegat, no m’hi vaig atrevir mai.

Avui, no sé com, he arribat al teu perfil de Facebook. I no sé molt bé perquè, he cercat fotos de nosaltres dues. I ara, aquí estic, escrivint per ningú, perquè sé que això no ho veuràs mai. I tampoc et puc culpar de res; si et veiés pel carrer no sabria molt bé què dir-te…

És estrany… però t’enyor.

No en sé.

Quan em vaig adonar, per fi, de la crua realitat, ja era massa tard per fer-me enrere i fugir lluny. Quan en vaig ser plenament conscient, d’aquests dies grisos que, opressors, semblen canviar-me, no vaig saber reaccionar. No, no ho vaig saber fer. I tampoc ho sé fer ara. Perquè no sé què crec, ni què pens, ni si sóc com hauria de ser, com havia imaginat sempre que seria, com m’he presentat sempre de cara al món.

Intent anar sempre amb la cara rentada, el cor a la mà, sense amagar-me de res. Abans, hauria dit de jo que sóc algú que sempre riu, que li brillen els ulls amb les històries dels altres, que hi és si la necessites. Però és realment certa aquesta afirmació?

Tenc por de què aquest grotesc conte italià, que en un principi augurava dies de sol, pizza i mar m’hagi fet dura. És com si una capa d’acer em recobrís el cos, però també l’ànima. Aliena als problemes dels demés, intentat tirar endavant (perquè em basta amb el meu drama personal), ignorant coses que temps enrere no hauria passat per alt. No ric tant sovint, tampoc. He perdut la meva “màgia”, la meva llum. Ja no sé qui sóc. I no sé on trobar-me. No en sé.

Però avui torna a brillar el sol, aquí a fora. Avui, pens que si que sabré trobar-hi una solució. Sí. No vull decebre’m més a mi mateixa… En sabré. O faré de saber-ne.

Records.

M’aixec de la butaca i vaig cap a la cuina. I un cop allà… què volia? Què cercava? Bé, res… me’n torn a la saleta. Sent el telèfon sonar… però no record on l’he deixat. I cerc i cerc… i quan finalment el trob (devora la televisió) ja ha deixat de sonar. És la meva filla, que bé! Fa un bon grapat de dies que no xerram.

– Hola reina! Com ho dus? Feia molt que no xerràvem!
– Hola mamà! Què dius? Si vaig venir ahir a veure’t! Res, que te cridava per veure si necessites res, que just ara volia anar al súper.

Ahir? Ahir la vaig veure? I pens i pens… però no sóc capaç de recordar-ho…

– Mamà? Que me sents…?

L’endemà, surt a comprar el pa. I em saluda una dona que no sé qui és… Es deu haver confós, però educadament li dic “bon dia” jo també. I quan sóc al forn, me n’adon que m’he deixat  el moneder a casa. Torn a casa, i veig que he deixat l’olla al foc… sort que no ha pres foc la cuina! I m’assec a una cadira, abatuda. Crec que m’està fugint de les mans això… tal vegada necessit ajuda. Però no, pots pensar, són petits descuits. I per llevar-me l’angoixa de damunt, vaig a veure el meu fill, que treballa a la sucursal d’un banc, aquí a la vora. Sí, segur que ell m’animarà. I ens posam a xerrar, i quan em diu “mamà, això ja m’ho has contat moltes vegades…” se’m regira l’estómac. I ell, que supòs que ha vist com se m’ha canviat la cara, insisteix en què anem a fer un cafè. Però la veritat és que no estic d’humor.

I una vegada a cada de nou, em deix caure al sofà i plor… plor fins que se m’espassa el disgust. Què hi farem… coses de l’edat.

Per tu, padrina. Perquè em dol a l’ànima. I perquè jo no seria capaç de dur-ho com ho dus tu… Ens dónes llum a tots, malgrat tot. Te fas estimar!

Avui més que mai, Pluja de juny.

Pluja de juny. Pluja d’avui, pluja d’ara mateix. Un nom que va sortir gairebé per casualitat, un dia d’hivern. Tres paraules que a base de fer-les servir me les he arribat a fer meves, sóc pluja de juny, és el que em surt de dins quan escric, és un petit racó on ser jo mateixa.

I avui és dia primer, i plou, i els carrers de sa Pobla (alguns mig alçats per les obres, embrutant de fang els vianants) semblen més foscos que mai. Plou a fora, però també plou dins el cotxe. I he d’anar a comprar, i sota aquest paraigües vermell intent respirar l’olor d’asfalt banyat. I faig un esforç perquè el pensament no marxi lliure, enfora, corrent; sé que si s’escapa, si vola lliure, serà catastròfic. No vull plorar.

Avui, enmig d’aquesta pluja de juny, enmig d’aquesta nostàlgia que com gotetes fines banya els carrers, avui més que mai enyor els carrers de sa Pobla com eren abans. I tot i que t’he vist fa una estoneta, te trob a faltar.