Category Archives: Music is what feelings sound like

#Paraules

I tanmateix, per molt que se m’acudeixin mil combinacions possibles, les paraules no són res, es desfan a l’aire. Com paper banyat. Però el silenci mai ha estat lo meu.

Ja sé que no ve a cuento, però avui te volia desitjar bona nit. Que sí, que ja sé que no canviarà res, però no tot ha de tenir una conseqüència directa. Que no ve a cuento, que només són paraules, però són meves. Potser perquè ahir érem diumenge. Potser perquè avui he rigut molt. Potser perquè t’enyor. No ho sé, però avui ho havia d’escriure.

Que la lluna es plena de mirades perdudes… què esperaven? Res, segurament. No es tracta d’esperar, sinó de sentir. I el que jo sent… bé, ni una ni mil llunes d’argent ho podrien posar per escrit. Que és curiós: dia a dia res canvia, però quan mires enrere, tot és diferent. I et fa pensar en aquells moments que no succeeixen just per instants, o segons, o girs inesperats de la història, aquelles notícies que realment no van existir mai perquè l’atzar o el destí no van voler fer-les possibles…

Però em deman… existeix realment el destí? Hi ha un patró que delimita les nostres accions, les nostres vides, la nostra felicitat? Em neg rotundament a abraçar aquesta idea. Només un mateix és amo i senyor del seu destí, res no es troba gravat en pedra. I sí, potser la vida va donant tombs que no sabem gaire bé com encaixar, però al final, la suma de les nostres decisions (i les nostres accions) acabaran donant fruit a allò que realment volem. I aquesta felicitat que perseguim, potser la trobarem en coses que encara no se’ns han ni passat pel cap, o potser estan amagades en instants que ja han ocorregut, els quals necessitaran un cert temps per tornar a sortir a la llum.

No esper, només sent. Amb els ulls tancats, escoltant una cançó que no fa gaire t’hauria fet escoltar; amb els ulls tancats, per poder subratllar totes i cadascuna de les sensacions que em commouen; amb els ulls tancats, perquè no vull que el món real es filtri i ho enlluerni tot. Amb els ulls tancats, només paraules.

Anuncis

Estimar-nos.

Estimar-nos. Sense importar-nos qui ens pugui veure besant-nos o acariciant-nos, sense importar-nos qui escolti les nostres conversacions o vegi les carusses que ens feim, estimar-nos sense que importi el lloc, l’hora ni tampoc el dia. Estimar-nos així per a tota la vida. I que soni la nostra cançó, sentir-la nostra encara que hagin passat un milió d’anys per damunt… I, sobretot, que els somnis no s’estripin, l’esperança no s’enfonsi… i l’amor no s’acabi.

But some things tend to be left behind.

Y el mar se nos bebía al sol

Ara, passada ja la Patrona; ara que l’estiu ja fa temps que s’ha perfilat; ara que sembla que li queden dos alens a això de tombar-se sota un sol amable i deixar que les ones, amb el seu particular vaivé, ens refresquin les cames mentre enterram els peus en l’arena fina; ara és quan més desitjaria que fos Pasqua de nou, per poder sentir l’estiu ben a la vora, d’això que gairebé el pots tocar amb els dits. Sí, ara és quan veig que tot això s’acaba. Se’ns acaba la bona vida.

Sempre anam contra rellotge, plogui o faci neu. Els dies se’ns fan curts, les hores mai basten, el temps no vol jugar a favor nostre. I només de pensar que d’aquí poc te’n tornaràs… Ep! Però sé ben cert que trobarem la manera. L’haurem de trobar, no ens en queda d’altra! I fet i fet, si ho penses bé, sempre l’acabam trobant (: A més, en el precís instant que deixes de lluitar contra el temps, és quan es posa de part teva, així que ja tenim una cosa nova en què treballar!

Som una mica peculiars, tu i jo. Diferents. Especials, solíem dir. No ens conformam amb una resposta a mitges, tenim el geni curt, i sabem mooooolt bé com fer-nos enrabiar un a l’altre. Però escolta’m bé: no és necessari que la vida sigui perfecta per poder ser meravellosa. I cada vegada que faig un “AAAARG!” mental, d’aquests rollo “me desesperes, nin!”, no puc evitar que se’m dibuixi un somriure enorme. Perquè t’estim, i quan me fas enrabiar t’estim encara més, malgrat no ho reconeixeria mai en veu alta. Perquè tens alguna cosa que enganxa, que atreu, que m’ha atrapat completament… i ara ja no puc desfer-me’n (ni vull fer-ho).

Nunca he sido un libro abierto,
pero explico buenos cuentos.
Si quieres, ahora, que hay tiempo,
empiezo a recitar el nuestro.

Per què Love sempre té qualque cançó escrita expressament per tu i jo? (: Un altre dia, en tenir més temps, t’explicaré el nostre conte. Espera’l!

Saps que quan me veig millor és quan estic devora tu?? (:

See you at the bitter end.

Ja està. Ja han passat 9 mesos. I mare meva, quin embaràs més mal de dur! Mirant enrere, encara ara me’n faig creus de l’il·lusió que vaig sentir aquell 22 de desembre, quan em van donar aquesta beca… Sembla que ha passat una eternitat!

Quan record els nervis amb què vaig preparar les maletes, vaig estudiar-me la web de la universitat, vaig començar a mirar pisos… sembla que estigui recordant les vivències d’una altra persona. No m’hi sé reconèixer, en aquella al·lota feliç. Potser perquè ha estat un any difícil, molt. Potser perquè les coses no han estat com les imaginava. Potser perquè me n’he adonat que no sóc el tipus de persona adequada per marxar d’Erasmus.

Però no tot ha estat dolent: he visitat llocs interessantíssims (no tants com m’hauria agradat), m’he llevat de damunt algunes assignatures per les que no sent gaire estimació, i he conegut gent nova. I el més important de tot, m’ha servit per veure què és el que realment valor, a qui vull al meu costat, i qui hi és fins i tot quan l’únic que em meresc és una bona mambelleta.

La convivència és un estira i amolla sempre difícil, molt més amb desconeguts. I quan aquests estranys resulten ser infinitament diferents a tu… bé, us ho podeu imaginar.

Així i tot, crec que quan el filtre del temps s’encarregui d’allunyar-ho i diluir-ho tot una mica, recordaré aquest any com una anècdota simpàtica que m’haurà ajudat a  saber qui sóc, o més ben dit, m’haurà ajudat a descobrir qui no vull ser, en què no vull convertir-me.

S’acaba una època, una temporada. S’acaba, per ara, l’enyorança, i també l’angúnia. S’acaben també els cafès orgàsmics i les pizzes delicioses. S’acaben els “buon giorno” i els “grazie“, s’acaba fingir que estic bé. I comença tot allò que més estim: cales increïbles, horabaixes de família, tramponades a Aucanada, anar de verbena i tornar a casa quan el sol és ja ben alt (sense oblidar l’aturada prèvia obligatòria a Ca’s Cero!). I, sobretot, començam tu i jo. Perquè tornarem a ser els que érem, teniu ben present!

Sí, m’és igual si és típic, tòpic, comercial… i tot el que vulgueu dir-li. Mallorqueta, espera’m, que ja vénc!!!!! (See you at the bitter end!!!! Every step we take that’s synchronized, every broken bone reminds me of the second time that I followed you home…)

And the reason is you.

Ara que falta poc per dia 30, ara que per fi he obert els ulls a moltes coses i me n’he adonat de les errades que, inconscientment, he comès, vull fer-te saber una cosa. Ets increïble. Et mir als ulls, i hi veig el futur. De veres, veig un cotxe familiar, una cuina verd pistatxo, nins… I el millor de tot és que no me fa por. Res d’això me preocupa si te veig somriure. Al contrari, saps de sobres que m’encanta mirant endavant si és amb tu, i això era una cosa impensable per una persona com jo.

Ha estat un any molt difícil, per als dos. Probablement, un dels més complicats que (esper) haurem de fer front mai. Però saps què te dic? Que estar enfora de tu, passar-ho malament, enfadar-nos… m’ha fet valorar-te molt més, me n’he adonat de bon de veres de tot el que arribes a significar per jo.

Gràcies per aguantar-me fins i tot quan jo mateixa no puc suportar-me, gràcies per posar una pinzellada de color en els dies més grisos. Ara ja només queda aquest darrer compte enrere, i després… aquest estiu du tatuat els nostres noms, no ho dubtis ni un segon.

Mira aquest vídeo… i respon-me una cosa. Do you wanna dance with me again next summer? (:

Enigmes

Escapa.

Que els núvols no tenen forma, imbècil. I no em surtis amb allò de què tot és relatiu. Que sí, que la vida està formada per cruïlles i per desviacions, i que a tots en toca escollir més tard o més prest.

Fes-ho. Tria. Tria’m.

No esperis a que sigui massa tard. No t’esperaré eternament. No nedaré sempre a -135 graus… que sí, que un s’hi acostuma, però comença a fer fred.

Arrisca’t.

Encara em queda temps per descobrir tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir. Difícil descobrir qui sóc avui, una gota em cau mentre una altra em treu la set…

Véns? M’agrada sentir ploure.

Anyway, anyhow.

De totes les maneres possibles. Anyway, anyhow. Queda’t, em demanes… Com vols que m’allunyi, si només al teu costat hi trob tot allò que em fa realment feliç. No sé com t’ho fas, però des del primer moment, allà a Formentor, em vas atrapar. Amb el teu magnetisme, amb la teva mirada penetrant, amb el teu riure sincer… I passen els dies, i cada vegada aquesta sensació augmenta. La sensació de què sense tu, a la vida li faltaria alguna cosa, una mica de sol, o potser un xic de brisa. No ho tenc gaire clar, però de ben segur que si no hi fossis no estaria completa.

Darrerament tot s’ha fet més costa amunt del que voldríem. Fet i fet, és molt més dur del que mai hauríem imaginat. La distància, els mals entesos, les llàgrimes… resulta que plou més que mai. Però sempre trobam la llum que ens falta. Malgrat aquesta situació tan adversa, saps que vull que arribi dia 30 per abraçar-te, sentir-te a prop, i no amollar-te fins que no ens quedi més remei. Vull estimar-te, de totes les maneres possibles. On sigui, i com sigui.

Anyway, anyhow. Perquè petites coses tan absurdes com el fet que no vulguis llençar el meu raspall de dents, o que m’enviis un t’estim quan no me l’esper, fan que se m’ompli el cor. Cada dia una mica més.

Anyway, anyhow, you’re like the sun,
and nobody can divide us,
for most of the things I lived with you,
Elizabeth, you are, the one!!