Category Archives: Vora les estrelles

Vint-i-tres.

El títol d’aquesta entrada de bloc és un número, com moltes altres vegades ho ha estat. Però avui, precisament, és especial, i molt. Vint-i-tres de gener, i la persona que més estim compleix vint-i-tres anys. L’única nota trista d’aquesta simfonia la posa l’impossibilitat de celebrar-ho al teu costat. Malgrat tot, i malgrat m’hagis dit que per tu ha estat un dia com qualsevol altre, no has desaparegut del meu capet ni un sol instant.

Sóc conscient de què t’he escrit tantes vegades, que això ja ha perdut una mica l’emoció. No és com abans, que entraves aquí a veure si hi hauria res per tu, i potser fins i tot s’ha fet una mica monòton, però has d’entendre que no tenc altra manera d’expressar-te els meus pensaments d’una manera ordenada i sincera.

Record la primera vegada que vaig poder-te felicitar. Feia molt poc temps que ens coneixíem, i malgrat tot et vaig desitjar 21 moments plens de felicitat, 21 rialles (d’aquestes que després tens mal de panxa deu minuts!) i 21 instants inoblidables, entre altres. L’any passat també el vaig passar lluny de tu, però sabia que estaves envoltat de família i amics i no em va doldre tant. Però avui… maleesc no haver comprat un bitllet a temps, donar-te una sorpresa compareixent al pis de Vic, besant-te com si no hi hagués demà.

P1050427

Perquè Jaume, promet no fallar-te mai. Sé que moltes vegades te trec de punt, però mai mai mai mai faria res per fer-te mal intencionadament. És la persona més increïble que he pogut conèixer mai, i sí, me fas feliç. I el meu únic desig és que cada nit te’n vagis a dormir amb un somriure, a poder ser gràcies a jo.

A vegades no basta amb estimar-se, a vegades es necessita alguna cosa més. I jo estic aquí, disposada a donar tot el que fa falta perquè puguem ser quicom volem ser. No deman res més: si estic amb tu, la resta vendrà rodat. Me n’adon de què molt sovint me pas de pometa i de empalagosa, però sincerament, hi ha vegades que no ho puc evitar.

P1070173

M’encanta veure fotos de tu i jo així, com les que he posat a dalt. Són imatges plenes de llum, i transmeten tanta calidesa. Ai, com t’enyor. És cert, Jaume, n’hem passades de tots colors. I això, vulguis o no, esgota a qualsevol. Però tu i jo no som qualsevol persona, no! Som especials, recordes?

I per molt que te queixis, sé que vas riure amb el vídeo d’ahir, saps que el vaig fer amb amor! Volia felicitar-te d’una manera diferent i robant-te un somriure (: i en vista de què no puc robar-te una mossegadeta… te la torr d’aquesta manera. Record els primers pics que vaig escriure’t, passava tanta pena d’avorrir-te… i ara amoll paraules sense to ni so. Per aquest motiu, crec que comença a ser hora de conduir aquesta nau cap a port.

Vint-i-tres és un número que m’agrada, i trob que te pega bastant. Disfruta d’aquests mes i mig en el que seràs dos anys més gran que jo (però no te n’aprofitis gaire!). Tant de bo pugui seguir felicitant-te mooooooooooolts anys més, molts! Gairebé 60.000 dematins, perquè saps, qualsevol dia al teu costat és motiu de celebració més que suficient!

I el meu regal?? t’estaràs demanant. Doncs bé, el guard jo fins que véngui a Vic, que ja no queda res, d’acord? Però no intentis descobrir què és perquè no t’ho pens dir, ha de ser una sorpresa (:

Moltíssimes felicitats, amor meu!!!!

I per acabar…

I love you, and I will always wait for you

Anuncis

dosmiltretze

tumblr_mfxturQdPn1qbkeb6o1_500

Podria enviar-te mil whatsapps, però no es tracta d’abusar. Hem començat l’any amb una promesa, queda tot ben tancat amb clau (i pany!) i de veres que vull, i necessit, passar pàgina d’una vegada per totes. De totes maneres, vull avisar-te: no deixaré de ser insegura d’un dia a l’altre, segurament tendré qualque recaiguda i, més que probablement, perdràs la paciència amb jo. Però també puc assegurar-te que això que sent, això que me fas sentir, seguirà ben igual de fort, passi el que passi.

T’estim molt, especial. Molt més del que creus. No és la meva intenció agobiar-te. Al contrari, només vull gaudir de tu mentre encara hi siguem a temps. Però quan vegis que és excessiu, digues-m’ho. Basta. Perquè de veres que no ho sé veure.

perundosmiltretzepledellumipledetuijo!

AMOR

Sent vertadera pena quan escolt a la gent xerrar de l’amor, perquè tenen un concepte molt superficial d’un sentiment tan pur que, a vegades, és capaç de destrossar-te l’ànima. No és tan simple ni tan senzill com sembla. Molts creuen que l’amor és simplement allò que pots sentir per una persona… Però hi ha molt més. Existeix l’amor de veritat, sí. És un amor físic però també psíquic, que et regala somriures únics i indescriptibles.

Realment, aquest tipus d’amor no es pot explicar. Saps aquesta sensació de calentor que notes quan t’abracen? Una abraçada que t’ho dóna tot i que saps que amb un únic gest t’ho podria llevar tot. Saps aquest amor que de sobte arriba, sense previ avís, però que ho fa per quedar-se per sempre? Això també és amor.

És un sentiment de proximitat. O aquell moment en què la teva ànima sembla cansada, totalment esquinçada, i detalls com una besada a la punta del nas, o una carícia a l’espatlla, et fan estremir i et garantitzen que segueixes sentint. Que la teva pell va ser creada per a que fos acariciada, i que qui va voler tractar-la per a altres coses va ser perquè no entenia el valor d’una pell com la teva.

És amor mossegar-se i rapinyar-se en un llit que has fet servir moltíssimes vegades i que tot i així es torna tan i tan especial quan estàs amb aquella persona que has esperat durant tant de temps.

És amor haver mirat mils de vegades a algú, però de sobte, al observar-lo de nou, descobreixes que hi ha una nova piga damunt el llavi, o una nova arrugueta al final de l’ull esquerre. Aleshores, descobreixes que sempre hi ha coses noves per veure. I que, tal vegada, per molts d’anys que passin, continuarà havent-hi taques, en el seu historial o en el teu, però malgrat tot, això que teniu seguirà sent realment preciós.

L’amor és adonar-se’n, amb el pas dels dies, mesos i anys, que els defectes que no vas ser capaç de descobrir el primer mes de relació, ara fan que aquesta persona sigui diferent a totes les altres. No pitjor, ni tampoc millor, simplement única. Especial. 

L’amor és sentir que tens alguna cosa guardada ben dins, durant molts d’anys i que, de cop i volta, només és capaç d’amollar-ho amb una persona en concret. I sentir que mai ho podries tornar a fer. I que, encara que ho fessis, no seria especial.

L’amor no és necessitar a algú fins al punt de lesionar-te amb la por a perdre’l. No. L’amor és sentir que si aquella persona marxés, sobreviuries, però mai més tornaria a ser igual. La trobaries a faltar quan caminessis, quan dormissis, quan menjassis, fins i tot quan et masturbessis.

L’amor té gust a fresses amb nata, i fa olor a cafè acabat de fer. És un sentiment únic, increïble, que pot confondre i que, a vegades, no saps ni tan sols com interpretar-lo.

Crec que és com una cançó, amb principi i final. Però sense acords concrets. Coneixes la melodia, saps la lletra, però mai arribes a saber com pot acabar. És quedar-se sota els llençols durant hores, contemplant-lo, menjant-te’l amb els ulls, pensant per primera vegada que no et sap greu malgastar el temps. Perquè l’estàs invertint.

És amor plorar de felicitat, i de dolor, i que les llàgrimes tenguin un gust agredolç. L’amor és que un calfred et recorri tot el cos, i que et posi la pell de gallina.

I de cop, tenir la certesa absoluta que la millor sensació que has tengut en la vida és abraçar a algú, abraçar-lo a ell, i sentir la seva respiració al teu coll. Senyores i senyors, aquest és el millor moment que podran, si tenen sort, viure mai. Així que prenguin nota.

(Avui em fas falta…)

I passen les tempestes.

És increïble com un instant pot ser tan valuós. Sembla mentida. Però a vegades només es necessita una mil·lèsima de segon per tenir-ho clar, per saber-ho cert i segur, per llançar-s’hi de cap sense haver-ho de pensar dues vegades.

Això em va passar amb tu. Cercava algú que em digués que la resposta a totes les meves preguntes es trobava allà, a la segona estrella a la dreta i directe fins a l’alba, i enlloc d’això em vaig trobar amb un enigma constant. Algú que em feia dubtar, que va tombar totes les meves conviccions i em va ajudar a ser més agosarada, més feliç, més jo.

Everything and nothing. Ets, a la vegada, la calma i el caos del meu cor. Han passat moltes coses. I més que en passaran. Passen les tempestes, passa la tardor, passa l’enyorança i passa l’oblit… però tu i jo seguim aquí. Que encara ens queden moltes coses pendents. Que res no està escrit, ni damunt paper ni a la lluna. Que, si vols i em deixes, podem viure encara molts més d’aquests instants que passen en un segon però duren per sempre.

Tardor

Ara que aquesta brisa freda ha escombrat el Mediterrani i ha desterrat l’estiu, ara que el carrers es banyen de pluja fina, ara que els arbres perden les seves fulles d’un marró clar, ara que fa més ganes fer un cafè amb llet calentet que un refresc amb gel, ara que tots treim els abrics i les jaquetes de l’armari… ara ha arribat la tardor.

I és amb el tacte suau de les peces de roba més hivernals que et trob més a faltar. Aquest vent, que tot ho sacseja, em fa venir records llunyans de dies freds a llocs verds, especials, on per no notar la fredor dins dels nostres abrics ens foníem en una abraçada reconfortant. Enyor les mantes, les xocolates calentes, els passejos per l’arena deserta, el fred a les puntes dels nostres nassarrins…

Però, sense cap dubte, crec que la tardor és la meva època preferida. Tot (des dels arbres al cel) desprèn una cadència i una nostàlgia embriagadores, ben bé com si es tracés un camí pedregós al nostre davant. Hem de mirar bé de no relliscar, però també intuïm que al final ens espera l’escalfor d’una llar de foc encesa, una mica de pa torrat amb sobrassada i una abraçada de manta i llana i pluja i cafè.

Quédate

M’ho vas demanar un dia, i ara em toca a mi. Queda’t. No crec que sigui capaç de trobar una raó nova a totes les que ja t’he anat dient, però per favor, fes-ho. No t’allunyis, no marxis. I just want you closer. Que jo seré el cel si vols volar. Faltes, i tot em sobra.

Algú em va dir una vegada que en el moment en què la felicitat d’un altre es converteix en la teva pròpia felicitat, això és amor. Però això no basta, crec que és important compartir altres coses. Com somnis, promeses, silencis, mirades, il·lusions, cançons, carícies… besades. I no sé trobar les paraules adequades per expressar tot això que sent per tu, no vull semblar ‘cursi’, no vull que es quedin en simples mots que no signifiquen res. Un sentiment pot moure les muntanyes més feixugues, però si mor abans de poder ser compartit no en restarà més que un sospir.

Ara plou. Plou fort, i trona, i no t’imagines com desitjaria mirar-te als ulls i dir-te: m’abraces? T’espolsaria els mals pensaments, em llevaries el fred i tornaria a sentir la teva rialla.

Sé que avui la nit no serà estrellada, sé que potser queden molt lluny les nits en què admiràvem les estrelles des d’un lloc especial i ens repetíem que podríem amb tot. Però si fos possible, m’enfilaria i te’n baixaria una, d’estrella, perquè vessis que no he perdut (ni per un sol moment) l’esperança, i perquè tenguessis més clar que mai que els meus sentiments no han canviat. Ni una mica.

Queda’t. Parla’m. T’estim.

Plou.

La tardor, que tant ha tardat en arribar, sembla que ha fet acte de presència de cop. Així, sense cap avís previ. Ja en teníem ganes tots, de què el temps refresqués i que els dies comencessin a enfosquir-se una mica més. Però si n’estic contenta, és perquè aquesta sobtada frescor ha coincidit amb tu aquí. Que sé que és una tonteria, però si plou preferesc estar amb tu. Supòs que perquè en tenc molts bons records… Et prendré unes paraules, que vas escriure fa un temps i que van capturar genialment l’essència del moment:

Després, quant ja no pots més de felicitat, i t’encanta viure enmig de menudeses, plou, i surts a fora per sentir la pluja que rellisca per la vostra pell, nua, besant els teus llavis per primera vegada davall la pluja.

Crec que és un dels moments més feliços que tenc guardats a la retina del records. Era un temps on no hi havia presses, ni distàncies, ni males cares. Eren dies increïbles, on els petits detalls comptaven i on la felicitat era contagiosa. No dic que ara ja no sigui així, però és cert que la situació és diferent. Et convid, però, a tornar avui a l’escena d’aquell petó, quan els llums de la badia ja estiguin encesos i sembli que competeixen amb la lluna i les estrelles per veure qui il·lumina més la nit.

Aquest dia també feia brusquina… (: