I passen les tempestes.

És increïble com un instant pot ser tan valuós. Sembla mentida. Però a vegades només es necessita una mil·lèsima de segon per tenir-ho clar, per saber-ho cert i segur, per llançar-s’hi de cap sense haver-ho de pensar dues vegades.

Això em va passar amb tu. Cercava algú que em digués que la resposta a totes les meves preguntes es trobava allà, a la segona estrella a la dreta i directe fins a l’alba, i enlloc d’això em vaig trobar amb un enigma constant. Algú que em feia dubtar, que va tombar totes les meves conviccions i em va ajudar a ser més agosarada, més feliç, més jo.

Everything and nothing. Ets, a la vegada, la calma i el caos del meu cor. Han passat moltes coses. I més que en passaran. Passen les tempestes, passa la tardor, passa l’enyorança i passa l’oblit… però tu i jo seguim aquí. Que encara ens queden moltes coses pendents. Que res no està escrit, ni damunt paper ni a la lluna. Que, si vols i em deixes, podem viure encara molts més d’aquests instants que passen en un segon però duren per sempre.

Tardor

Ara que aquesta brisa freda ha escombrat el Mediterrani i ha desterrat l’estiu, ara que el carrers es banyen de pluja fina, ara que els arbres perden les seves fulles d’un marró clar, ara que fa més ganes fer un cafè amb llet calentet que un refresc amb gel, ara que tots treim els abrics i les jaquetes de l’armari… ara ha arribat la tardor.

I és amb el tacte suau de les peces de roba més hivernals que et trob més a faltar. Aquest vent, que tot ho sacseja, em fa venir records llunyans de dies freds a llocs verds, especials, on per no notar la fredor dins dels nostres abrics ens foníem en una abraçada reconfortant. Enyor les mantes, les xocolates calentes, els passejos per l’arena deserta, el fred a les puntes dels nostres nassarrins…

Però, sense cap dubte, crec que la tardor és la meva època preferida. Tot (des dels arbres al cel) desprèn una cadència i una nostàlgia embriagadores, ben bé com si es tracés un camí pedregós al nostre davant. Hem de mirar bé de no relliscar, però també intuïm que al final ens espera l’escalfor d’una llar de foc encesa, una mica de pa torrat amb sobrassada i una abraçada de manta i llana i pluja i cafè.

Quédate

M’ho vas demanar un dia, i ara em toca a mi. Queda’t. No crec que sigui capaç de trobar una raó nova a totes les que ja t’he anat dient, però per favor, fes-ho. No t’allunyis, no marxis. I just want you closer. Que jo seré el cel si vols volar. Faltes, i tot em sobra.

Algú em va dir una vegada que en el moment en què la felicitat d’un altre es converteix en la teva pròpia felicitat, això és amor. Però això no basta, crec que és important compartir altres coses. Com somnis, promeses, silencis, mirades, il·lusions, cançons, carícies… besades. I no sé trobar les paraules adequades per expressar tot això que sent per tu, no vull semblar ‘cursi’, no vull que es quedin en simples mots que no signifiquen res. Un sentiment pot moure les muntanyes més feixugues, però si mor abans de poder ser compartit no en restarà més que un sospir.

Ara plou. Plou fort, i trona, i no t’imagines com desitjaria mirar-te als ulls i dir-te: m’abraces? T’espolsaria els mals pensaments, em llevaries el fred i tornaria a sentir la teva rialla.

Sé que avui la nit no serà estrellada, sé que potser queden molt lluny les nits en què admiràvem les estrelles des d’un lloc especial i ens repetíem que podríem amb tot. Però si fos possible, m’enfilaria i te’n baixaria una, d’estrella, perquè vessis que no he perdut (ni per un sol moment) l’esperança, i perquè tenguessis més clar que mai que els meus sentiments no han canviat. Ni una mica.

Queda’t. Parla’m. T’estim.

Estimar-nos.

Estimar-nos. Sense importar-nos qui ens pugui veure besant-nos o acariciant-nos, sense importar-nos qui escolti les nostres conversacions o vegi les carusses que ens feim, estimar-nos sense que importi el lloc, l’hora ni tampoc el dia. Estimar-nos així per a tota la vida. I que soni la nostra cançó, sentir-la nostra encara que hagin passat un milió d’anys per damunt… I, sobretot, que els somnis no s’estripin, l’esperança no s’enfonsi… i l’amor no s’acabi.

But some things tend to be left behind.

Plou.

La tardor, que tant ha tardat en arribar, sembla que ha fet acte de presència de cop. Així, sense cap avís previ. Ja en teníem ganes tots, de què el temps refresqués i que els dies comencessin a enfosquir-se una mica més. Però si n’estic contenta, és perquè aquesta sobtada frescor ha coincidit amb tu aquí. Que sé que és una tonteria, però si plou preferesc estar amb tu. Supòs que perquè en tenc molts bons records… Et prendré unes paraules, que vas escriure fa un temps i que van capturar genialment l’essència del moment:

Després, quant ja no pots més de felicitat, i t’encanta viure enmig de menudeses, plou, i surts a fora per sentir la pluja que rellisca per la vostra pell, nua, besant els teus llavis per primera vegada davall la pluja.

Crec que és un dels moments més feliços que tenc guardats a la retina del records. Era un temps on no hi havia presses, ni distàncies, ni males cares. Eren dies increïbles, on els petits detalls comptaven i on la felicitat era contagiosa. No dic que ara ja no sigui així, però és cert que la situació és diferent. Et convid, però, a tornar avui a l’escena d’aquell petó, quan els llums de la badia ja estiguin encesos i sembli que competeixen amb la lluna i les estrelles per veure qui il·lumina més la nit.

Aquest dia també feia brusquina… (:

When words are not enough.

Hi ha paraules que es diuen massa sovint. Són paraules d’una bellesa aclaparadora i un significat colpidor que, tot i així, no tenen la força que els pertoca perquè en feim un ús desmesurat i irresponsable. Paraules dites sense el grau just de sentiment, sense sentir-nos-les abastament. L’exemple més clar serien aquells t’estim dits perquè no queda més remei, o els perdó pronunciats sense ser sentits (i no sóc capaç de decidir-me per quin cas és més aberrant).

Però avui vull parlar dels gràcies amollats sense to ni so. Per ser educats, o potser per simple costum, deim gràcies sense tenir-ne un motiu de pes que en justifiqui l’ús. No és el meu cas; sent una total gratitud, un meravellós sentiment afectuós cap a tu i cap a totes les petites coses que dia a dia fas per jo, i que millor que dir-t’ho amb un GRÀCIES absolutament sincer, d’aquells que surten directament del cor i van a parar al teu somriure. De bon de veres, t’agraesc que sempre hi siguis per eixugar-me les llàgrimes (encara que sigui a distància) i que sempre tenguis les paraules adequades per apujar-me els ànims, fins i tot quan ho veig tot fosc i auster.

I sobra dir que, quan ho necessitis, sóc aquí per tornar-te el favor.