Sunset.

L’altre dia,
per obra de l’atzar,
vaig poder contemplar
un magnífic espectacle:
el sol, lluent i vermellós,
acariciava la mar
d’una manera tan
dolça,
tendra
i suau,
quasi sensual,
que semblava que
volia fer-se-la seva.
(Imagina’t, fins i tot
l’horitzó es va ruboritzar!)

I malgrat aquella
extraordinària visió
no vaig poder evitar
posar-me una mica trista
en pensar
si alguna vegada
podré tornar a tocar-te
tal com ho feien
el sol i la mar.

Tornaràs?

image

Anuncis

#Paraules

I tanmateix, per molt que se m’acudeixin mil combinacions possibles, les paraules no són res, es desfan a l’aire. Com paper banyat. Però el silenci mai ha estat lo meu.

Ja sé que no ve a cuento, però avui te volia desitjar bona nit. Que sí, que ja sé que no canviarà res, però no tot ha de tenir una conseqüència directa. Que no ve a cuento, que només són paraules, però són meves. Potser perquè ahir érem diumenge. Potser perquè avui he rigut molt. Potser perquè t’enyor. No ho sé, però avui ho havia d’escriure.

Que la lluna es plena de mirades perdudes… què esperaven? Res, segurament. No es tracta d’esperar, sinó de sentir. I el que jo sent… bé, ni una ni mil llunes d’argent ho podrien posar per escrit. Que és curiós: dia a dia res canvia, però quan mires enrere, tot és diferent. I et fa pensar en aquells moments que no succeeixen just per instants, o segons, o girs inesperats de la història, aquelles notícies que realment no van existir mai perquè l’atzar o el destí no van voler fer-les possibles…

Però em deman… existeix realment el destí? Hi ha un patró que delimita les nostres accions, les nostres vides, la nostra felicitat? Em neg rotundament a abraçar aquesta idea. Només un mateix és amo i senyor del seu destí, res no es troba gravat en pedra. I sí, potser la vida va donant tombs que no sabem gaire bé com encaixar, però al final, la suma de les nostres decisions (i les nostres accions) acabaran donant fruit a allò que realment volem. I aquesta felicitat que perseguim, potser la trobarem en coses que encara no se’ns han ni passat pel cap, o potser estan amagades en instants que ja han ocorregut, els quals necessitaran un cert temps per tornar a sortir a la llum.

No esper, només sent. Amb els ulls tancats, escoltant una cançó que no fa gaire t’hauria fet escoltar; amb els ulls tancats, per poder subratllar totes i cadascuna de les sensacions que em commouen; amb els ulls tancats, perquè no vull que el món real es filtri i ho enlluerni tot. Amb els ulls tancats, només paraules.

Tocar fons.

“Enterra s’aturarà”, deia sempre la meva padrina. I així, amb aquesta frase tan simple, semblava que no passaria res si ensopegava. Però el que no em van dir és que les caigudes també fan mal. Amb el pas dels anys, he entès que els obstacles no s’han de veure com complicacions, sinó com reptes, i també que per molt coenta que sigui una ferida, tard o d’hora es curarà.

Enyor tenir els genolls raspats enlloc de l’ànima. Arribar al punt de no reconèixer la persona que està a l’altra banda del mirall. Anar amuntegant les pors i els problemes pensant “demà ja ho arreglaré”… Tocar fons. Per sort, mai és massa tard per fer dissabte i posar-ho tot en ordre. Rancúnies, records, llàgrimes, per fi tot ha trobat el seu lloc. No ho escriuria si no fos vera. Sé qui sóc, sé on vull arribar i tenc un pla per arribar-hi. I si no funciona, en tenc un de recanvi, per si de cas.

Qui vol, pot. I qui espera desespera, però si aguanta ho pot tenir tot. I no serà fàcil, i és possible que encara perdi molt més pel camí. Però ja no tenc por, ja no. Tenc fam, fam de viure, fam d’arribar a la meta per establir un nou objectiu. Fam de menjar-me el món, encara que no sigui la Terra sinó el meu món personal, més íntim, més recollit. Fam de ser feliç.

Y no es que no existan las casualidades, simplemente, cuando alguien busca algo siempre lo encuentra. Es el deseo de la persona lo que hace que las cosas sucedan, su necesidad lo lleva a ello.

Hermann Hesse.

Remor de la mar

He anat a l’únic lloc on sé que els meus pensaments poden posar-se en ordre. Però avui, no sé si perquè és diumenge o perquè he arribat a tenir molt de fred, no he estat capaç de treure’n res en clar. Dubtes, dubtes, dubtes… Hi ha res pitjor que no saber si queda un llum encès, per tènue que sigui? La vida és irònica, molt. Es necessita la tristesa per saber què és la felicitat, i l’absència per valorar la presència.

Esperarem a diumenge que ve.

platja

Vint-i-tres.

El títol d’aquesta entrada de bloc és un número, com moltes altres vegades ho ha estat. Però avui, precisament, és especial, i molt. Vint-i-tres de gener, i la persona que més estim compleix vint-i-tres anys. L’única nota trista d’aquesta simfonia la posa l’impossibilitat de celebrar-ho al teu costat. Malgrat tot, i malgrat m’hagis dit que per tu ha estat un dia com qualsevol altre, no has desaparegut del meu capet ni un sol instant.

Sóc conscient de què t’he escrit tantes vegades, que això ja ha perdut una mica l’emoció. No és com abans, que entraves aquí a veure si hi hauria res per tu, i potser fins i tot s’ha fet una mica monòton, però has d’entendre que no tenc altra manera d’expressar-te els meus pensaments d’una manera ordenada i sincera.

Record la primera vegada que vaig poder-te felicitar. Feia molt poc temps que ens coneixíem, i malgrat tot et vaig desitjar 21 moments plens de felicitat, 21 rialles (d’aquestes que després tens mal de panxa deu minuts!) i 21 instants inoblidables, entre altres. L’any passat també el vaig passar lluny de tu, però sabia que estaves envoltat de família i amics i no em va doldre tant. Però avui… maleesc no haver comprat un bitllet a temps, donar-te una sorpresa compareixent al pis de Vic, besant-te com si no hi hagués demà.

P1050427

Perquè Jaume, promet no fallar-te mai. Sé que moltes vegades te trec de punt, però mai mai mai mai faria res per fer-te mal intencionadament. És la persona més increïble que he pogut conèixer mai, i sí, me fas feliç. I el meu únic desig és que cada nit te’n vagis a dormir amb un somriure, a poder ser gràcies a jo.

A vegades no basta amb estimar-se, a vegades es necessita alguna cosa més. I jo estic aquí, disposada a donar tot el que fa falta perquè puguem ser quicom volem ser. No deman res més: si estic amb tu, la resta vendrà rodat. Me n’adon de què molt sovint me pas de pometa i de empalagosa, però sincerament, hi ha vegades que no ho puc evitar.

P1070173

M’encanta veure fotos de tu i jo així, com les que he posat a dalt. Són imatges plenes de llum, i transmeten tanta calidesa. Ai, com t’enyor. És cert, Jaume, n’hem passades de tots colors. I això, vulguis o no, esgota a qualsevol. Però tu i jo no som qualsevol persona, no! Som especials, recordes?

I per molt que te queixis, sé que vas riure amb el vídeo d’ahir, saps que el vaig fer amb amor! Volia felicitar-te d’una manera diferent i robant-te un somriure (: i en vista de què no puc robar-te una mossegadeta… te la torr d’aquesta manera. Record els primers pics que vaig escriure’t, passava tanta pena d’avorrir-te… i ara amoll paraules sense to ni so. Per aquest motiu, crec que comença a ser hora de conduir aquesta nau cap a port.

Vint-i-tres és un número que m’agrada, i trob que te pega bastant. Disfruta d’aquests mes i mig en el que seràs dos anys més gran que jo (però no te n’aprofitis gaire!). Tant de bo pugui seguir felicitant-te mooooooooooolts anys més, molts! Gairebé 60.000 dematins, perquè saps, qualsevol dia al teu costat és motiu de celebració més que suficient!

I el meu regal?? t’estaràs demanant. Doncs bé, el guard jo fins que véngui a Vic, que ja no queda res, d’acord? Però no intentis descobrir què és perquè no t’ho pens dir, ha de ser una sorpresa (:

Moltíssimes felicitats, amor meu!!!!

I per acabar…

I love you, and I will always wait for you

dosmiltretze

tumblr_mfxturQdPn1qbkeb6o1_500

Podria enviar-te mil whatsapps, però no es tracta d’abusar. Hem començat l’any amb una promesa, queda tot ben tancat amb clau (i pany!) i de veres que vull, i necessit, passar pàgina d’una vegada per totes. De totes maneres, vull avisar-te: no deixaré de ser insegura d’un dia a l’altre, segurament tendré qualque recaiguda i, més que probablement, perdràs la paciència amb jo. Però també puc assegurar-te que això que sent, això que me fas sentir, seguirà ben igual de fort, passi el que passi.

T’estim molt, especial. Molt més del que creus. No és la meva intenció agobiar-te. Al contrari, només vull gaudir de tu mentre encara hi siguem a temps. Però quan vegis que és excessiu, digues-m’ho. Basta. Perquè de veres que no ho sé veure.

perundosmiltretzepledellumipledetuijo!

AMOR

Sent vertadera pena quan escolt a la gent xerrar de l’amor, perquè tenen un concepte molt superficial d’un sentiment tan pur que, a vegades, és capaç de destrossar-te l’ànima. No és tan simple ni tan senzill com sembla. Molts creuen que l’amor és simplement allò que pots sentir per una persona… Però hi ha molt més. Existeix l’amor de veritat, sí. És un amor físic però també psíquic, que et regala somriures únics i indescriptibles.

Realment, aquest tipus d’amor no es pot explicar. Saps aquesta sensació de calentor que notes quan t’abracen? Una abraçada que t’ho dóna tot i que saps que amb un únic gest t’ho podria llevar tot. Saps aquest amor que de sobte arriba, sense previ avís, però que ho fa per quedar-se per sempre? Això també és amor.

És un sentiment de proximitat. O aquell moment en què la teva ànima sembla cansada, totalment esquinçada, i detalls com una besada a la punta del nas, o una carícia a l’espatlla, et fan estremir i et garantitzen que segueixes sentint. Que la teva pell va ser creada per a que fos acariciada, i que qui va voler tractar-la per a altres coses va ser perquè no entenia el valor d’una pell com la teva.

És amor mossegar-se i rapinyar-se en un llit que has fet servir moltíssimes vegades i que tot i així es torna tan i tan especial quan estàs amb aquella persona que has esperat durant tant de temps.

És amor haver mirat mils de vegades a algú, però de sobte, al observar-lo de nou, descobreixes que hi ha una nova piga damunt el llavi, o una nova arrugueta al final de l’ull esquerre. Aleshores, descobreixes que sempre hi ha coses noves per veure. I que, tal vegada, per molts d’anys que passin, continuarà havent-hi taques, en el seu historial o en el teu, però malgrat tot, això que teniu seguirà sent realment preciós.

L’amor és adonar-se’n, amb el pas dels dies, mesos i anys, que els defectes que no vas ser capaç de descobrir el primer mes de relació, ara fan que aquesta persona sigui diferent a totes les altres. No pitjor, ni tampoc millor, simplement única. Especial. 

L’amor és sentir que tens alguna cosa guardada ben dins, durant molts d’anys i que, de cop i volta, només és capaç d’amollar-ho amb una persona en concret. I sentir que mai ho podries tornar a fer. I que, encara que ho fessis, no seria especial.

L’amor no és necessitar a algú fins al punt de lesionar-te amb la por a perdre’l. No. L’amor és sentir que si aquella persona marxés, sobreviuries, però mai més tornaria a ser igual. La trobaries a faltar quan caminessis, quan dormissis, quan menjassis, fins i tot quan et masturbessis.

L’amor té gust a fresses amb nata, i fa olor a cafè acabat de fer. És un sentiment únic, increïble, que pot confondre i que, a vegades, no saps ni tan sols com interpretar-lo.

Crec que és com una cançó, amb principi i final. Però sense acords concrets. Coneixes la melodia, saps la lletra, però mai arribes a saber com pot acabar. És quedar-se sota els llençols durant hores, contemplant-lo, menjant-te’l amb els ulls, pensant per primera vegada que no et sap greu malgastar el temps. Perquè l’estàs invertint.

És amor plorar de felicitat, i de dolor, i que les llàgrimes tenguin un gust agredolç. L’amor és que un calfred et recorri tot el cos, i que et posi la pell de gallina.

I de cop, tenir la certesa absoluta que la millor sensació que has tengut en la vida és abraçar a algú, abraçar-lo a ell, i sentir la seva respiració al teu coll. Senyores i senyors, aquest és el millor moment que podran, si tenen sort, viure mai. Així que prenguin nota.

(Avui em fas falta…)