La sensació de pèrdua, cagat de merda, que et deia ella que no dormia, ni menjava i plorant tot el sant dia al sofà, tot per tu imbècil, i ara que ja no ho tens, ets incapaç de recordar com va ser que li digueres que no, perquè en algun moment ho hagueres de fer idiota, però tampoc te’n recordes, la qüestió és que ho tenies a la mà i ara és tan enfora que ja no saps ni com és.
Joan Miquel Oliver.
Perduda, enmig d’un mar terrorífic que em sacseja amunt i avall. Perduda, atrapada dins un llibre amb les pàgines en blanc. Perduda, allà on les busques del temps no tornaran. Perduda, caient en picat cap a la sang de les roques, punxegudes. Perduda, cridant el fum d’un nom que ja no existeix. Perduda, rebutjant els fantasmes del meu jo anterior. Perduda, sentint el vertigen d’allò incert. Perduda… buscant-te.
Caic, a poc a poc me’n vaig, la física em captiva i la gravetat m’inclina als teus peus… Caic, al mateix temps desfaig, els nusos que regiren aquest fràgil equilibri meu… Res no dura gaire… Em moc, no sóc d’enlloc, d’aquest país d’aire…
Gerard Quintana
Un altre mes que passa, fugaç, imparable. Octubre se’n va… millor, no m’ha agradat mai.
Your heart’s on fire but you’re cold to the touch,
I know you want it
but you love yourself too much!!!
– Alerta, amic meu! – va dir – Ja hauries de saber que així no arribaràs enlloc… T’ho hem demostrat massa vegades, però no ens has volgut escoltar.
I així, mirant-lo als ulls un cop més, va marxar. No sabia si el tornaria a veure mai més… i, de fet, el destí no va tornar a juntar-los fins passats molts anys, quan gairebé cap dels dos recordava ja l’espurna de desig que temps enrere pampallugava dins els seus ulls.
I aleshores, el moment arriba, malgrat t’ho havies negat fins i tot a tu mateixa. Els primers dies ho havies pensat, “això acabarà malament”, però havies decidit no donar-hi més voltes. Volies gaudir del moment, ser lliure com no ho havies estat mai. Així que vas creure que podries manejar la situació… no obstant, dins teu, sabies que la realitat s’acabaria imposant.
I ara… què?
A vegades desitjaria que el món s’aturés. Voldria agafar un segon i mantenir-lo al palmell de la meva mà, fer-lo etern. I aleshores, assaborir tots i cadascun dels matissos d’aquest instant, congelat, perfecte. Infinit.
(Newton Faulkner, estic enamorada d’aquest home! )
But if i had one chance to freeze time
and stand still and soak in everything…
I’d choose right now!
Massa coses han canviat en poc temps. O potser sóc jo que les assimil lentament? Tant és. Aquí sóc, aquí i ara.
BENVINGUTS!
Pluja de juny 