Saps, a vegades no és fàcil. Dir que no, quan somrius i omples una tassa de xocolata amb trossets de paper, no és fàcil. Aturar-me, respirar profundament, i perdre’m dins la rialla dels teus ulls, no és fàcil. Fixar-me en detalls, com que t’agrada el color cel, i no poder-t’ho dir perquè no vull que me prenguis per… no trob un adjectiu xD, no és fàcil. Que em diguis que em vols veure, quan saps que no hi ha res que pugui desitjar més tot i saber que està mal fet, no és fàcil. Que siguis tant especial, tant que me posis nerviosa i que no te pugui mirar tot el temps que voldria, no és fàcil. Però definitivament, el que no és gens fàcil és que me miris, facis una carussa, i haver d’evitar que els meus ulls o el meu somriure delatin que m’agrades més del que hauria de ser considerat legal. Això, definitivament, no és fàcil.
Tag Archives: tu
Instruccions
I després un poema,
i després tres cigars,
i després una mica de xocolata,
i després un carrer banyat,
i després una casa buida,
i després una cadira incòmoda,
i després follar,
i després una besada,
i després despertar,
i després cendra,
i després les fotografies,
i després les paraules,
i després els kilòmetres,
i després l’espera,
i després les parades de bus,
i després la pluja, una mica de pluja,
i després tu, molt de tu.
Monday
Llavors, i potser per raons perfectament estúpides, no tenc res a dir-te (l’absència de les mateixes paraules que es van escapar un dia, un dilluns com aquest).
Groc, el color dels bojos
Your band, your song… your moment. Ha costat. I supòs que si m’ho demanes d’aquí un mes t’ensenyaré un vídeo totalment diferent. Ara com ara… és Yellow. Pell de gallina, suor, bots, crits… qui sap si una llàgrima. FELICITAT. En estat pur. Perquè em recorda a tu, i perquè voldria transportar-me aquí enmig, ara, tot d’una:
I ja fa uns dies que pens que pens massa. Look how they shine for you ♥!
T’enyor… com cent mamuts al galop
La sensació de pèrdua, cagat de merda, que et deia ella que no dormia, ni menjava i plorant tot el sant dia al sofà, tot per tu imbècil, i ara que ja no ho tens, ets incapaç de recordar com va ser que li digueres que no, perquè en algun moment ho hagueres de fer idiota, però tampoc te’n recordes, la qüestió és que ho tenies a la mà i ara és tan enfora que ja no saps ni com és.
Joan Miquel Oliver.
(Núvols de formes irrecuperables)
Lipstick.
I a vegades t’atures enmig del carrer, i penses. I somrius. I voldries saltar i cridar i riure molt fort, i abraçar als vianants grisos i seriosos que et passen pel costat mirant-te com si haguessis perdut el cap. I és que potser, molt probablement, l’has perdut. I et poses a córrer i imagines que agafes un spray verd, com els seus ulls, i que fas una pintada a una paret qualsevol:
Gràcies per fer del meu món un lloc més interessant
(I saps que després volaria cap a tu i et faria un petó que et deixés sense alè i t’abraçaria fort, molt fort.)
Idiota
No sé què esperava exactament, i saber que tard o prest passaria no ho ha fet més suportable, ni molt menys. Cau l’esperança, la por s’eleva. Un núvol d’incertesa ronda la meva existència. Per què no véns? Per què no tornes? PERS-PEC-TI-VA. La paraula màgica que no es troba en el meu lèxic. T’enyor, cada dia… una mica més. I sí, definitivament sóc idiota.
And I know it’s easy to say but it’s harder to feel
this way…
And I miss you more than I should,
than I thought I could…
Can’t get my mind off of you!(And I hate the phone… but I wish you’d call!)
Perduda
Perduda, enmig d’un mar terrorífic que em sacseja amunt i avall. Perduda, atrapada dins un llibre amb les pàgines en blanc. Perduda, allà on les busques del temps no tornaran. Perduda, caient en picat cap a la sang de les roques, punxegudes. Perduda, cridant el fum d’un nom que ja no existeix. Perduda, rebutjant els fantasmes del meu jo anterior. Perduda, sentint el vertigen d’allò incert. Perduda… buscant-te.
Caic, a poc a poc me’n vaig, la física em captiva i la gravetat m’inclina als teus peus… Caic, al mateix temps desfaig, els nusos que regiren aquest fràgil equilibri meu… Res no dura gaire… Em moc, no sóc d’enlloc, d’aquest país d’aire…
Gerard Quintana
She’s got teary eyes
Odio no ser capaç de comportar-me com una persona normal quan et veig. Quan em donaves les entrades em tremolaven les mans, i no he gosat mirar-te als ulls més temps de l’estrictament necessari perquè sabia que em posaria vermella. Sort que vam canviar l’hora i ara a les 6 ja comença a fer-se fosc… Sóc idiota. I tornant cap a casa en cotxe, aquestes paraules se m’han quedat gravades. Perquè també, cal dir-ho, el meu iPod és súper oportú.
If it doesn’t break your heart it isn’t love!
No, if it doesn’t break your heart, it’s not enough…
(You haven’t lost me yet…)
Tardor
Un altre mes que passa, fugaç, imparable. Octubre se’n va… millor, no m’ha agradat mai.
Pluja de juny 